Tresors (Cristina Lou) 2011
Acaba de ploure. I com cada vegada que la pluja minva, m’abrigo, em poso les botes d’aigua i surto per escapar-me durant uns instants. Les soles de plàstic entren en contacte amb la terra humida, una suau brisa hivernal acaricia els meus cabells llisos i la meva respiració s’adapta delicadament a la fresca i renovada fragància de natura mullada. Ara el sol està perdent la seva timidesa i s’obre davant un paisatge que l’acull amb entusiasme. Lentament els colors van canviant i es van esbrinant sense definir-se amb gaire nitidesa. El meu sentit de l’oïda comença a aclarir-se per gaudir de l’espontani i harmoniós cant de la fauna, que es va despertant lliure de qualsevol obligació. Les ulleres se m’entelen a causa de l’alè, però segueixo distingint la bellesa dels colors que m’ofereix aquesta meravellosa vista on hi ha aparegut un bonic arc de sant Martí.
Però, de cop, un sol pensament inunda la meva ment: la imatge d’un bosc moix i adolorit, pilars naturals que es miren les absents prolongacions i extremitats amb una innocent nostàlgia, arrels dessecades i terres xuclades, animals que ja no hi són, perquè aquí ja no s’hi pot viure…
Llavors decideixo tornar per on he vingut, abans que pugui arribar a aquest paisatge desolat, abans que no ho pugui suportar…
-Lluitaré per protegir això, la meva estimada terra.
Però, de cop, un sol pensament inunda la meva ment: la imatge d’un bosc moix i adolorit, pilars naturals que es miren les absents prolongacions i extremitats amb una innocent nostàlgia, arrels dessecades i terres xuclades, animals que ja no hi són, perquè aquí ja no s’hi pot viure…
Llavors decideixo tornar per on he vingut, abans que pugui arribar a aquest paisatge desolat, abans que no ho pugui suportar…
-Lluitaré per protegir això, la meva estimada terra.
***
Un sol enlluernador il•lumina les enormes dunes. Munto a sobre del meu estimat camell, el gran amic que sempre m’acompanya a les travessies sota aquesta simpàtica xafogor. M’hi baixo per sentir la fina sorra càlida modelant-se i barrejant-se amb el moviment de les nostres passes i que així ell pugui reposar una estona. Una brisa seca bufa agradablement amb més intensitat i jo li responc ajustant-me la tela que em cobreix el cap perquè els granets de sorra no hi puguin penetrar. Arribem a un oasi. Palmeres, lliris i altres plantes rodegen un extens bassal d’aigua. El meu company i jo ens ajupim per beure aigua. Els raigs de sol intenten travessar la superfície cristal•lina il•luminant amb fervor aquest manantial i reforçant les textures de la naturalesa que el rodeja.
Debato al meu interior per decidir si continuar o no el meu camí. No, no ho podria suportar. S’ha establert una central petrolífera, i tan sols imaginar-me el panorama que ofereix… se m’esquerda el cor dolorosament…
-Lluitem per protegir això, company, la nostra estimada llar.
Debato al meu interior per decidir si continuar o no el meu camí. No, no ho podria suportar. S’ha establert una central petrolífera, i tan sols imaginar-me el panorama que ofereix… se m’esquerda el cor dolorosament…
-Lluitem per protegir això, company, la nostra estimada llar.
***
Camino descalça sobre aquesta fina sorra blanca, joguinejo amb la tènue sorra i un cop més inspiro la salada brisa característica del mar. No m’aguanto. Agafo la barca. Com sempre, m’hi passo hores navegant solitàriament a la mar, gaudint del suau murmuri de les ones. Espio cada penya-segat sense treure-li l’ull de sobre per descobrir detalls dissimulats i amagats a la perfecció. Cada trencament, cada ratllada… la seva història de com s’ha format. Miro la creació de la natura, un quadre dibuixat sobre tela aquosa. Elevo el cap i contemplo el mirall del mar. Terrenys plens de verdor recorren el paisatge. Cada arbre, cada arbust, cada planta, cada animal… Junts aconsegueixen formar aquest paisatge natural tan meravellós. Recorro el relleu limitat pels penya-segats i m’endinso a la zona popular. I trobo brossa llençada a l’aigua. Escombraries que suren amb completa indiferència sobre la superfície de l’aigua. El cor se m’encongeix i torno a la platja d’on he partit. El sol es pon. I la imatge que m’ofereix el reflex de l’aigua és tan singular, tan íntima, tan màgica que una onada de determinació aparta la meva angoixa.
-Lluitaré per això, preservaré el meu paratge preferit.
***
S’hi respira un aire gèlid. Sembla de nit, el sol no aconsegueix arribar-nos amb lucidesa. Tot és gel. Gel pur, clar, blanc, nivi, gruixut, compacte, fred… però alhora bonic, gràcil, delicat, preciós… Ja ha passat la feroç tempesta de neu, el clima es va reposant. Preparo els últims instruments del trineu i m’abrigo tant com puc. Miro als meu vuit amics canins i passo la mà sobre el pelatge de cadascun d’ells, un a un, intentant transmetre’ls amb aquestes carícies tots els sentiments d’amor i d’agraïment, i els torno a mirar, com si ens entenguéssim a través d’aquestes mirades tan íntimes i intenses. Sortim a córrer sense parar, agafant cada cop més velocitat, fugint del petit nucli urbà del qual hem partit. Res ens frena, units com un de sol, correm i correm sobre la neu. És el recorregut de sempre, res no canvia, ni els meus ulls intenten enganyar-me i dir-me que la nostra terra s’està curant. Tots nou observem la desgràcia que habita a l’altra riba, ben lluny, el desglaç que desfà els meus sentits i omple de llàgrimes de tortura la cara. Llavors ells alcen el cap ben enlaire, cap a l’obscur i melangiós firmament, i udolen, creant una fúnebre melodia, compartint el meu dolor.-Lluitem per protegir això, nois, pels passatges que ens han unit a cada carrera.
I de nou, se senten uns udols que arriben distants, però que estan d’acord amb nosaltres
Cristina Lou
