Un dia, anava un nen
passejant per la platja i va trobar una estrella de mar en la sorra. La va
agafar d'una punta i la va llençar altra vegada al mar. Quan va caure a
l'aigua, li va semblar escoltar alguna cosa, però no va poder saber el que era.
Més endavant, va veure que les ones arrossegaven cap a la riba una fusta en la qual anava un llangardaix. Es va ficar dintre de l'aigua, va agafar la fusta i la va dur fins a la sorra on va poder baixar el llangardaix i marxar-se. Mentre es marxava, li va semblar escoltar una veu, però no va distingir el que volia dir. Va suposar que seria el so del vent.
De camí cap a la seva casa, es va trobar amb un ocell que s'havia embullat entre les branques d'una planta. El nen el va treure d'allí amb cura i el va deixar volar. Fent això, va tornar a escoltar una mica. Seria el vent? Ja no n’estava segur. Semblava una veu que deia alguna cosa, però no acabava d'escoltar-la bé. Serien imaginacions seves?
El nen va continuar caminant. Pel mig del camí, creuava una filera de centenars de formigues que es dirigirien al formiguer. El nen, en comptes de trepitjar-les, va donar un salt i va continuar caminant. Mentre s'allunyava, va tornar a escoltar aquella veu. Era com un murmuri. Aquesta vegada va separar i va mirar en totes direccions. No va veure ningú. Ni va tornar a escoltar res. Començava a estar preocupat.
Entrant pel jardí de casa seva, va veure que el vent havia llençat un test al terra. Les flors del test estaven mig aixafades. El nen les va agafar amb tota cura i va intentar arreglar-les perquè poguessin salvar-se. Fet això, va anar cap a la porta de casa. Però quan anava a obrir-la, va escoltar clarament aquesta veu que havia estat escoltant tota la tarda. Ara sí que va poder escoltar el que deia. Només era una paraula: “Gràcies”.
La naturalesa li havia estat donant les gràcies cada vegada que havia fet alguna cosa per cuidar-la.
Més endavant, va veure que les ones arrossegaven cap a la riba una fusta en la qual anava un llangardaix. Es va ficar dintre de l'aigua, va agafar la fusta i la va dur fins a la sorra on va poder baixar el llangardaix i marxar-se. Mentre es marxava, li va semblar escoltar una veu, però no va distingir el que volia dir. Va suposar que seria el so del vent.
De camí cap a la seva casa, es va trobar amb un ocell que s'havia embullat entre les branques d'una planta. El nen el va treure d'allí amb cura i el va deixar volar. Fent això, va tornar a escoltar una mica. Seria el vent? Ja no n’estava segur. Semblava una veu que deia alguna cosa, però no acabava d'escoltar-la bé. Serien imaginacions seves?
El nen va continuar caminant. Pel mig del camí, creuava una filera de centenars de formigues que es dirigirien al formiguer. El nen, en comptes de trepitjar-les, va donar un salt i va continuar caminant. Mentre s'allunyava, va tornar a escoltar aquella veu. Era com un murmuri. Aquesta vegada va separar i va mirar en totes direccions. No va veure ningú. Ni va tornar a escoltar res. Començava a estar preocupat.
Entrant pel jardí de casa seva, va veure que el vent havia llençat un test al terra. Les flors del test estaven mig aixafades. El nen les va agafar amb tota cura i va intentar arreglar-les perquè poguessin salvar-se. Fet això, va anar cap a la porta de casa. Però quan anava a obrir-la, va escoltar clarament aquesta veu que havia estat escoltant tota la tarda. Ara sí que va poder escoltar el que deia. Només era una paraula: “Gràcies”.
La naturalesa li havia estat donant les gràcies cada vegada que havia fet alguna cosa per cuidar-la.
Reflexió:
La terra és la nostra llar,
però també ho és de la resta d’éssers vius que hi habiten. Realment som conscients
que compartim la nostra llar amb altres éssers vius? Creu que cuidar la Terra
també consisteix a cuidar aquests éssers?
No hay comentarios:
Publicar un comentario