Teresa Franquesa

 "La cultura de sostenibilitat és una contracultura, en el sentit que està contrariant la cultura dominant. Qüestionem la cultura hegemònica, amb uns valors amb els quals ens sentim disconformes, que ens generen malestar i indignació.” Teresa Franquesa, exdirectora d'Estratègia i Cultura de Sostenibilitat de l'Àrea d'Ecologia Urbana de l'Ajuntament de Barcelona.

 

Teresa Franquesa ha treballat a l’Ajuntament de Barcelona des de l’endegada del Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat l’any 2000. Anteriorment va dirigir el Pla d’Educació Ambiental de l’Institut d’Educació de Barcelona i el servei d’Educació Ambiental al Parc de Collserola. Ha publicat diversos llibres i més d’un centenar d’articles i ha impulsat i coordinat alguns projectes emblemàtics com el programa Agenda 21 Escolar, actualment Escoles + Sostenibles (Premi Dubai de les Nacions Unides 2011). És membre de la Comissió Internacional d’Educació i Comunicació de la IUCN i sòcia fundadora de la Societat Catalana d’Educació Ambiental.  
 
A la ponència del Fem Xarxing del passat 3 de desembre, Franquesa va exposar l’anomenada “Teoria del dònut” de l’economista Kate Raworth. Aquesta anella representa gràficament l’espai segur i just per la prosperitat de la humanitat. El cercle de dins és la base, és a dir, els requeriments indispensables per una vida digna, i el de fora representa el sostre, la capacitat de càrrega del planeta. “No podem deixar que ningú caigui en el forat del mig, en la manca del que és essencial per viure, però alhora no podem sobrepassar el sostre ecològic”, assenyalava Franquesa. 

 
A la ponència del Fem Xarxing ens vas parlar de trobar l’espai entre el sostre ecològic i el fet que tothom tingui les seves necessitats bàsiques assolides. Com ho podem fer? Què està fallant? 

Penso que el primer pas és entendre les dues dimensions del repte i assumir que les hem d’afrontar totes dues alhora. Ni podem buscar el progrés econòmic i social desentenent-nos de la degradació dels sistemes naturals que són suport de la vida, ni és suficient centrar-nos a resoldre problemes ambientals ignorant les necessitats de les persones per a una vida digna. Fer-nos una bona representació mental de la problemàtica és imprescindible per no desenfocar els esforços. Per això trobo tan útil la imatge del dònut dels límits ecològics i socials. 

"Acceptar l’existència de límits contradiu les teories econòmiques en les quals s’ha basat la nostra civilització, però ja no podem seguir pensant que hem de continuar creixent de manera perpètua per fer funcionar l’economia." 

Segur que la solució no rau a projectar el sistema actual al futur. El creixement ja no és una opció, ja hem crescut massa. I la dura veritat és que aquesta crisi global es deu gairebé completament a un consum excessiu dels països rics. No és moment per seguir fent el de sempre. Hem de reorientar-nos cap a un futur positiu, una forma més real de progrés. Ens cal fer una reconsideració radical dels conceptes de progrés i de prosperitat. 

  

Si la idea de progrés no ha d’anar lligada a la idea de creixement, amb què hem de vincular la idea de progrés? 

Entenc el progrés com l’avenç en la recerca de maneres de viure millor, més plenament. Tot i que constantment es confonen els termes, desenvolupar-se no vol dir el mateix que créixer. Quan una cosa creix es fa més gran quantitativament; quan es desenvolupa es fa millor qualitativament. El creixement és una mesura quantitativa, mentre que el desenvolupament és una mesura qualitativa. El desenvolupament mesura el benestar humà en una societat, l’avenç del conjunt de la societat, i es relaciona amb l’índex d’igualtat, de capital humà i de millora de la qualitat de vida de la població. Entenc que hem de perseguir la qualitat en lloc de la quantitat.

"El progrés ha de ser una cosa més sofisticada que només acumular quantitats cada vegada més grans, cosa que no pot fer ningú més feliç."

El que és cert és que el PIB com a mesura no ens hi portarà. Seria hora de destronar el creixement del PIB com a suposada mesura del progrés humà. Des de 1980, l’economia global ha crescut un 380%, però el nombre de persones que viuen en situació de pobresa ha augmentat en més de mil milions. Hem de dir que la no distinció entre desenvolupament i creixement ha estat i és una de les ambigüitats més flagrants del concepte de desenvolupament sostenible i la pena és que amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) es perpetua. 

  

Per què conceps la cultura de sostenibilitat com una contracultura? Qui ha de ser protagonista de l’onada contracultural? 

Considero que la cultura de sostenibilitat és una contracultura, en el sentit que està contrariant la cultura dominant. Qüestionem la cultura hegemònica i els valors socials dominants, uns valors amb els quals ens sentim disconformes, que ens generen malestar i indignació. Però no només qüestionem: a més de demolir, revisant críticament idees assentades, hàbits i maneres de viure, cal construir. Cal temptejar noves maneres de veure el futur comú i cal participar a crear-lo.

"Cal proposar nous valors i estils de vida. I no esperem que ningú ens els dicti: ens toca desenvolupar aquesta cultura entre tots i totes, amb intel·ligència i creativitat."

  

Què més cal fer per implicar la ciutadania i les empreses i organitzacions? 

Tot el que calgui per empoderar les persones perquè participin a imaginar com millorar el seu entorn i a fer-ho possible, implicant-se en projectes concrets de transformació social. Diria que cal treballar tant en el pla d’allò que pensem, com en allò que fem. Per una banda, ens cal consolidar un marc de pensament compartit, generant idees, discutint-les, millorant-les, difonent-les… per disposar d’una base comuna que emmarqui el treball de transformació. Simultàniament, cal facilitar i estimular el treball, que en molts casos ja s’està fent, per a la creació de realitats alternatives concretes, donar-les a conèixer i estendre-les. Les maneres de pensar i les pràctiques es retroalimenten. Les idees inspiren accions i les transformacions de la realitat alimenten i fan evolucionar les idees. ​ 

  

Quina és la importància del treball a escala local per a promoure la cultura de sostenibilitat i combatre l’emergència climàtica? 

Penso que és clau. Ja fa temps que mentre els estats discuteixen les ciutats avancen. De fet, els governs i comunitats locals han liderat la majoria de les iniciatives pioneres en sostenibilitat, originades com a respostes a reptes complexos relacionats amb les necessitats dels seus ciutadans. 

"Milers de ciutats, organitzades en xarxes internacionals, han treballat conjuntament per construir visió i establir estratègies compartides."

A partir de la tradició de les Agendes 21 locals s’han produït progressos concrets i innombrables exemples de bones pràctiques. El nostre Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat és un excel·lent exemple de visió estratègica i compromís local, que dibuixa un horitzó compartit i un full de ruta en el que cadascú ha de fer la seva part, però que alhora estimula projectes col·lectius, en una xarxa d’actors que cooperen de manera corresponsable. 

  

Quina és la importància que existeixi una xarxa com Barcelona + Sostenible? 

Per mi és fonamental. Si no la tinguéssim l’hauríem d’inventar! I com dic sovint, estic segura que totes les ciutats voldrien tenir una xarxa com la nostra! Els grans reptes que tenim per davant, de cap manera els pot abordar una persona sola, ni una organització tota sola. Ens necessitem mútuament, per pensar i per actuar en la transformació de la societat. La xarxa ens enforteix a tots. S’obren oportunitats per fer sinergies. Les organitzacions sumen esforços i treuen partit de les millors capacitats de cadascuna. No només per fer accions en paral·lel amb més o menys afinitat, sinó per relacionar-les entre si, dotant-les de més transcendència, visibilitat i impacte social. Entenc que a Barcelona la xarxa pot ser un catalitzador social i cultural de la transició ecològica que ens urgeix. 

  

Vols llançar algun missatge a les organitzacions de Barcelona + Sostenible? 

Insistiria en el fet que la xarxa és una gran plataforma i una gran oportunitat que hem d’aprofitar. Si tenim alguna opció real de fer canvis de veritat, serà sumant entre nosaltres i amb altres forces transformadores. Convidaria a prendre consciència del paper que podem tenir per a sacsejar i fer evolucionar la cultura dominant, i a equipar-nos per a exercir-lo. 
 

A continuació podeu veure la ponència de Teresa Franquesa “Parlem de cultura de sostenibilitat”, que va realitzar durant el Fem Xarxing del passat 3 de desembre: 

> Crònica Fem Xarxing "Reactivem-nos" 3 de desembre 2020